LLEI 25/2001, de 31 de desembre, de l’accessió i l’ocupació.

LLEI 25/2001, de 31 de desembre, de l’accessió i l’ocupació.

el President

de la Generalitat de catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

Aquesta Llei regula l’accessió i l’ocupació, com a títols adquisitius exclusius del dret de propietat.

En relació amb l’accessió, el títol I estableix unes disposicions generals i regula l’accessió immobiliària i l’accessió mobiliària.

A Catalunya, el dret d’accessió parteix històricament d’uns principis que es troben en l’usatge si quis in alieno. Actualment queda regulat per l’article 278 de la Compilació de dret civil de Catalunya, el qual només estableix el principi general d’accessió a favor de la persona propietària del sòl i el dret de retenció, i distingeix entre els supòsits de bona fe i mala fe.

L’aplicació supletòria del Codi civil ha fet que en molts supòsits no s’hagin aplicat els principis tradicionals del dret català.

D’una altra banda, la realitat actual i les noves tècniques constructives obliguen a examinar, amb respecte de la tradició jurídica, les situacions que es poden donar a la pràctica i les excepcions que cal fer-hi, tot distingint, lògicament, entre els supòsits de bona fe i mala fe, i a solucionar els conflictes d’interessos segons que el valor més gran correspongui al sòl o a la construcció. És molt important, doncs, la regulació de les construccions extralimitades, figura introduïda per la jurisprudència a la qual es poden donar solucions d’indemnització com l’adjudicació de pisos o locals en règim de propietat horitzontal.

La regulació de l’accessió immobiliària parteix de dos fonaments: la bona fe o la mala fe i el valor més gran del sòl o de la construcció. D’altra banda, la Llei manté com a garantia el dret de retenció.

L’accessió mobiliària també és objecte de regulació, atenent els criteris de bona fe i mala fe, i, entre els supòsits clàssics d’adjunció, commixtió i especificació, agrupa tots els casos sota el concepte d’unió i estableix a qui corresponen la propietat de les coses i els drets de rescabalament pertinents.

Finalment, aquesta Llei, a fi de completar la regulació dels títols adquisitius exclusius de la propietat, dedica el títol II a l’ocupació. Aquesta regulació té en compte la legislació especial sobre la matèria i procura establir unes formulacions i unes indemnitzacions, especialment en relació amb la descoberta d’objectes d’especial valor i d’objectes trobats, més adequades a la realitat socioeconòmica actual.

Títol I

Accessió

Capítol I

Disposicions generals

Article 1

Concepte

La propietat d’un bé comporta l’adquisició, per accessió, d’allò que se li uneix, d’una manera natural o artificial, des de la incorporació, amb l’obligació de pagar, si escau, la indemnització que correspongui, d’acord amb les disposicions d’aquesta Llei.

Article 2

Regulació

L’accessió es regeix per les disposicions d’aquesta Llei, sens perjudici que els supòsits d’accessió que tinguin una regulació especial es regeixin per la legislació que els sigui aplicable.

Capítol II

Accessió immobiliària

Secció primera

Títol adquisitiu

Article 3

Adquisició

Per dret d’accessió immobiliària pertanyen a la persona propietària de la finca les plantacions, els conreus i les construccions que hi són inclosos.

Article 4

Presumpció

Es presumeix, mentre no es provi el contrari, que les plantacions, els conreus i les construccions en una finca són duts a terme per la persona que n’és propietària, a càrrec seu.

Secció segona

Plantacions, conreus i construccions en sòl d’altri de bona fe

Article 5

Plantacions i conreus de llarga durada

1. La persona propietària de la finca en què una altra persona, de bona fe, ha fet plantacions o conreus l’explotació habitual dels quals, segons el costum local, s’allarga més enllà de l’any agrícola en què s’han fet, pot optar entre fer-los seus i abonar les despeses o obligar qui hi ha fet la plantació o el conreu a deixar la finca en l’estat en què es trobava abans.

2. La facultat d’opció que s’atorga a la persona propietària de la finca s’ha d’exercir en el termini màxim d’un any. Si, un cop transcorregut aquest termini, aquesta no ha exercit la facultat que li confereix l’apartat 1, es presumeix l’existència d’un contracte d’arrendament limitat al temps en què la plantació o el conreu siguin productius, i, com a màxim, de quatre anys des que es van fer.

Article 6

Plantacions i conreus de curta durada

1. La persona propietària de la finca en què una altra persona, de bona fe, ha fet plantacions o conreus l’explotació habitual dels quals, segons el costum local, només es produeix dins l’any agrícola en què s’han fet, pot optar entre fer-los seus i abonar les despeses o obligar qui hi ha fet la plantació o el conreu a deixar la finca en l’estat en què es trobava abans.

2. La facultat d’opció que s’atorga a la persona propietària de la finca s’ha d’exercir abans que, d’acord amb el costum local, sigui temps de fer la collita o la sega. Si, un cop transcorregut aquest termini, la persona propietària de la finca no ha exercit la facultat que li confereix l’apartat 1, ha de permetre a qui hi ha fet la plantació o el conreu fer la collita o la sega si aquesta persona li ha abonat una quantitat equivalent a la renda que correspondria pel temps que hagi fet ús de la finca.

Article 7

Construccions

La persona propietària de sòl en què una altra persona ha fet una construcció de bona fe pot optar per fer seva la construcció mitjançant l’abonament del cost que hagi originat aquesta construcció o obligar la persona propietària de la construcció a adquirir el sòl al preu que acordin ambdues parts. En cas de discrepància, el preu del sòl ha d’ésser fixat per un perit o perita que hagin designat de mutu acord.

Article 8

Construcció extralimitada amb valor superior del sòl

1. La persona propietària del sòl en què una altra persona ha fet una construcció i ha ocupat aquest sòl totalment o parcialment, de bona fe, si el valor del sòl envaït és superior al de la construcció i del sòl d’altri construït, pot optar entre fer seva la totalitat de la construcció i de la part del sòl d’altri, mitjançant el pagament del cost de l’obra, de la resta de despeses que s’hi han fet i del valor del sòl d’altri, o obligar la persona propietària de la construcció a adquirir la part o la totalitat del sòl envaït.

2. La facultat d’opció que atorga l’apartat 1 a la persona propietària del sòl caduca al cap de dos anys de la finalització de l’obra. Si, transcorregut aquest termini, la persona propietària no ha exercit aquesta facultat d’opció, la persona propietària de la construcció ha d’adquirir el sòl envaït.

Article 9

Construcció extralimitada amb valor superior de la construcció

1. Qui hagi construït totalment o parcialment en sòl d’altri pot fer seus la construcció i el sòl que hagi envaït, d’acord amb els requisits següents:

a) La construcció ha d’haver estat feta de bona fe. Hi ha bona fe si, en el moment en què s’ha iniciat la construcció, qui l’ha construïda es creu que és la persona propietària del sòl envaït i, fets els amidaments del projecte tècnic d’edificació, ha comprovat que no en resulta el contrari.

b) El valor de la construcció ha de superar el valor del sòl envaït.

c) L’edificació ha de constituir una unitat arquitectònica que no sigui divisible materialment.

d) La persona propietària del sòl ha d’ésser indemnitzada. L’import de la indemnització és el del rescabalament del valor del sòl més els danys i perjudicis.

2. La persona propietària del sòl pot obligar la persona propietària de la construcció a comprar-li tot el solar envaït si aquest no es pot dividir o si la resta del sòl resulta inedificable o en resulta una disminució notable del valor.

3. La persona propietària del sòl pot optar per una indemnització en espècie, mitjançant l’adjudicació de pisos o locals quan la finca construïda sigui susceptible d’ésser constituïda en el règim de propietat horitzontal.

Secció tercera

Plantacions, conreus i construccions de mala fe

Article 10

Actuació de mala fe de qui planta, conrea o construeix

1. La persona que ha fet una plantació, un conreu o una construcció en sòl d’altri de mala fe perd, en benefici de la persona propietària del sòl, tot el que hi hagi plantat, conreat o construït, i l’ha d’indemnitzar pels danys i perjudicis causats.

2. En els supòsits de construccions extralimitades de mala fe, a més de les facultats que atorguen els articles 8 i 9 a la persona propietària, aquesta pot exigir a la persona que ha construït en la seva propietat, a càrrec d’aquesta darrera, la demolició de tot el que hi ha construït i l’abonament de la indemnització dels danys i perjudicis.

3. La facultat que l’apartat 2 atorga a la persona propietària del sòl caduca al cap de dos anys de la finalització de l’obra. Si la persona que n’és propietària no exerceix la dita facultat, la persona que hi ha fet la construcció ha d’adquirir el sòl envaït i ha d’abonar la indemnització dels danys i perjudicis que correspongui.

Article 11

Actuació de mala fe de la persona propietària del sòl

1. La persona que ha fet plantacions o conreus de llarga durada en sòl d’altri, si la persona propietària del sòl ha actuat de mala fe, pot abonar-ne el valor i adquirir el sòl o obligar la persona titular de la propietat del sòl a adquirir la plantació, abonant-ne el valor, en ambdós casos, amb la indemnització dels danys i perjudicis que correspongui.

2. La persona que ha fet plantacions o conreus de curta durada en sòl d’altri de bona fe, si la persona propietària del sòl ha actuat de mala fe, té dret a mantenir-hi el conreu fins que hagi acabat la collita.

3. La persona que ha construït totalment o parcialment en sòl d’altri de bona fe, si la persona titular de la propietat del sòl ha actuat de mala fe, té dret a adquirir el sòl construït mitjançant l’abonament del valor d’aquest i ha d’ésser indemnitzada dels danys i perjudicis que li corresponguin.

4. Es presumeix la mala fe de la persona propietària del sòl en el cas que s’hagi actuat a la vista d’aquesta i que n’hagi tingut coneixement, i no s’hi hagi oposat.

Article 12

Compensació de la mala fe

Si tant la persona propietària del sòl com la persona que hi ha fet una plantació, un conreu o una construcció actuen de mala fe, se’ls apliquen les regles corresponents a l’actuació de bona fe.

Secció quarta

Plantacions, conreus o construccions en finca pròpia amb plantes, llavors o materials d’altri

Article 13

Construcció en una finca pròpia amb materials d’altri

La persona que construeix en una finca pròpia i, de bona fe, empra materials d’altri i en resulta una obra inseparable i indivisible, fa seus els materials mitjançant el lliurament de materials de la mateixa espècie i qualitat i en la mateixa quantitat o amb el pagament del valor d’aquests. Si la persona actua de mala fe, a més, ha d’indemnitzar dels danys i perjudicis causats.

Article 14

Construcció amb materials d’altri

La persona titular de la propietat dels materials emprats en l’edificació té acció per a reclamar-ne la restitució o el pagament a la persona que construeix i, subsidiàriament, a la persona titular de la propietat de la finca, si aquesta ha adquirit, per accessió, l’edificació que hi ha construït una tercera persona.

Article 15

Plantació i conreu amb plantes i llavors d’altri

Les disposicions dels articles 13 i 14 són aplicables a les plantacions i als conreus fets amb plantes i llavors d’altri.

Secció cinquena

Garantia

Article 16

Dret de retenció

La persona que hagi plantat, sembrat o construït alguna cosa de bona fe en sòl d’altri pot exercir el dret de retenció de la plantació, el conreu o la construcció fins que no n’hagi estat rescabalada o indemnitzada.

Article 17

Extinció del dret de retenció

El dret de retenció s’extingeix quan la persona propietària de la finca reintegra, fiança o consigna judicialment o notarialment l’import de la indemnització o el rescabalament.

Capítol III

Accessió mobiliària

Article 18

Concepte

Per dret d’accessió mobiliària, pertany a la persona propietària d’una cosa principal l’accessori que s’hi adhereix, naturalment o artificialment, i que s’hi integra en una sola cosa d’una manera indivisible, inseparable, estable i duradora.

Article 19

Unió de bona fe

1. La persona propietària de la cosa principal que ha actuat de bona fe adquireix la propietat de la cosa accessòria amb l’abonament del valor d’aquesta, llevat que hi hagi un pacte pel que fa a això.

2. La cosa principal és la que determina l’essència i la funció del tot o la que té més valor.

Article 20

Presumpció de bona fe

Hi ha bona fe si la persona que ha dut a terme la unió té la convicció que és propietària de la cosa i no tenia mitjans racionals per a suposar que aquesta pertanyia a una tercera persona.

Article 21

Actuació de mala fe

1. Si la persona propietària de la cosa principal ha actuat de mala fe, la que és propietària de la cosa accessòria pot adquirir la cosa principal si n’abona el valor, o bé pot obligar la persona propietària de la cosa principal a adquirir l’accessòria, abonant-ne el valor, i, en aquest darrer cas, amb la indemnització dels danys i perjudicis que correspongui.

2. Si la persona propietària de la cosa accessòria ha actuat de mala fe no té dret a ésser rescabalada.

3. Si ambdues persones propietàries han actuat de mala fe, la propietat de la cosa queda atribuïda com si ambdues haguessin actuat de bona fe.

Article 22

Unió voluntària o casual

1. Si s’uneixen dues o més coses per voluntat de les persones que en són les propietàries, o per voluntat d’una de sola, de bona fe, o d’una manera casual, i en resulta una d’indivisible i inseparable, la propietat correspon a les persones propietàries en comunitat ordinària, segons la proporció del valor de les coses unides.

2. Si les persones propietàries de la cosa resultant a què fa referència l’apartat 1 no volen continuar en comunitat ordinària, en correspon la propietat a aquella que hi tingui més participació, o, si aquesta no la vol, a qui en tingui menys, en tots els casos amb l’abonament de les quotes respectives. En el cas que cap de les dues persones no la vulgui, la cosa resultant s’ha de vendre en subhasta pública i ambdues persones s’han de repartir el preu que se n’hagi obtingut.

3. Si la unió a què fa referència l’apartat 1 es fa per voluntat d’una sola persona que actua de mala fe, aquesta perd la propietat de la cosa resultant i ha d’indemnitzar dels danys i perjudicis causats.

Article 23

Utilització de materials d’altri

Qui, de bona fe, empra materials d’altri, totalment o parcialment, per a fer una cosa nova, els fa seus mitjançant el lliurament de materials de la mateixa espècie i qualitat i en la mateixa quantitat o mitjançant el pagament del valor d’aquests. Si la persona actua de mala fe ha d’indemnitzar, a més, dels danys i perjudicis causats.

Títol II

Ocupació

Article 24

Adquisició per ocupació

1. Per ocupació, sens perjudici del que estableixen els articles 25 i 26 i altres disposicions que els siguin aplicables per raó de la matèria, es poden adquirir:

a) Les coses mobles corporals que mai no han tingut propietari.

b) Les coses mobles corporals que, abandonades per la persona que n’és propietària, són susceptibles d’apropiació mitjançant un acte material.

c) Les coses mobles corporals perdudes, ocultes o presumiblement abandonades, respecte a les quals la persona que n’és propietària no ha formulat cap denúncia ni reclamació.

d) Els animals que poden ésser objecte de caça i pesca.

2. No es poden adquirir per ocupació:

a) Els objectes mobles sobre els quals hi ha algun element o indici que permeti la identificació de la persona que n’és propietària.

b) Els títols valors, efectes i objectes dipositats en entitats bancàries o de crèdit.

Article 25

Descoberta o troballa d’objectes de valor especial

1. Els objectes de valor especial que hagin romàs ocults la persona propietària dels quals sigui desconeguda pertanyen a la persona propietària de la finca en què es troben.

2. La persona que hagi trobat un objecte ocult d’especial valor té dret a rebre en metàl·lic una quantitat equivalent a la meitat del valor de l’objecte trobat.

3. La descoberta o troballa d’objectes de valor cultural, històric, arqueològic o artístic, o per raó de prospeccions o excavacions, es regeix per la legislació especial que hi sigui aplicable.

Article 26

Objectes trobats

1. El trobament d’animals o objectes mobles corporals que, per les característiques, les possibilitats d’identificació, l’estat de conservació, la funció o la destinació econòmica respectiva, són habitualment posseïts per algú, comporta el deure de restituir-los a la persona que n’és propietària.

2. Si la persona propietària dels objectes o animals a què fa referència l’apartat 1 és desconeguda, se n’ha de comunicar el trobament a l’ajuntament del terme municipal on aquest s’ha produït, el qual ha de dipositar l’objecte o l’animal en l’establiment que determini, durant un termini de sis mesos, hi ha de donar la publicitat suficient i, a més, ho ha de notificar a les autoritats o entitats públiques corresponents quan les característiques de l’objecte o l’animal trobats així ho requereixin.

3. Si ha transcorregut el termini establert per l’apartat 2 i la persona que és propietària de l’objecte o l’animal trobats no s’ha presentat:

a) L’objecte o l’animal es lliura a qui l’hagi trobat, amb el pagament previ de les despeses causades per la custòdia, la conservació i el lliurament.

b) En el cas que el valor establert per taxació de l’objecte o l’animal sigui superior a 2.000 euros, es ven en subhasta pública, a càrrec de l’ajuntament, i la persona que l’ha trobat té dret a rebre aquesta quantitat i, a més, una quarta part de l’excés que es pugui obtenir en la subhasta, i la resta queda a disposició de l’ajuntament. En el cas que el preu de la rematada no superi els 2.000 euros o si no s’ha fet l’adjudicació de l’objecte o l’animal, la persona que l’ha trobat té dret que aquesta quantitat li sigui lliurada, i ha d’abonar les despeses de la subhasta.

c) La persona propietària no té acció contra la que ha fet el trobament de bona fe ni contra la persona que n’ha estat adjudicatària per a reivindicar l’objecte o l’animal perdut.

4. Si, dins el termini establert per l’apartat 2, la persona propietària de l’objecte o l’animal trobats es presenta:

a) Se li ha de lliurar l’objecte o l’animal perduts, amb l’abonament previ de les despeses ocasionades per la custòdia, la conservació i el lliurament.

b) N’ha de pagar el 10% del valor a la persona que, actuant de bona fe, n’ha fet el trobament. En el cas que el valor sigui superior a 2.000 euros, el percentatge de l’excés es redueix al 4%.

5. El mateix dret establert per l’apartat 4.b correspon a la persona que, actuant de bona fe, ha trobat l’objecte o l’animal quan el restitueix directament a la persona que n’és propietària, llevat que, si escau, prefereixi la recompensa pública que aquesta persona hagi ofert.

6. El que estableix aquest article pel que fa als animals trobats s’ha d’entendre sens perjudici de la legislació especial en matèria de protecció dels animals.

Disposicions finals

Primera

Derogatòria

Es deroga l’article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Segona

Entrada en vigor

Aquesta Llei entra en vigor al cap de tres mesos d’haver estat publicada al DOGC.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d’aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.

Palau de la Generalitat, 31 de desembre de 2001

Jordi Pujol

President de la Generalitat de Catalunya

Josep-D. Guàrdia i Canela

Conseller de Justícia

---

LEY 25/2001, de 31 de diciembre, de la accesión y la ocupación.

Sea notorio a todos los ciudadanos que el Parlamento de Cataluña ha aprobado y yo, en nombre del Rey y de acuerdo con lo que establece el artículo 33.2 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, promulgo la siguiente Ley 25/2001, de 31 de diciembre, de la accesión y la ocupación.

La presente Ley regula la accesión y la ocupación, como títulos adquisitivos exclusivos del derecho de propiedad.

En relación a la accesión, el título 1 establece unas disposiciones generales y regula la accesión inmobiliaria y la accesión mobiliaria.

En Cataluña, el derecho de accesión parte históricamente de unos principios que se hallan en el usaje «si quis in alieno». Actualmente queda regulado por el artículo 278 de la Compilación del Derecho Civil de Cataluña, que sólo establece el principio general de accesión a favor de la persona propietaria del suelo y el derecho de retención, y distingue entre los supuestos de buena fe y mala fe.

La aplicación supletoria del Código Civil ha significado que en muchos supuestos no se hayan aplicado los principios tradicionales del Derecho catalán.

Por otro lado, la realidad actual y las nuevas técnicas constructivas obligan a examinar, con respeto de la tradición jurídica, las situaciones que pueden producirse en la práctica y las excepciones que hay que prever, distinguiendo, lógicamente, entre los supuestos de buena fe y mala fe, y a solucionar los conflictos de intereses según corresponda al suelo o a la construcción el valor mayor. Es muy importante, pues, la regulación de las construcciones extralimitadas, figura introducida por la jurisprudencia a la que pueden darse soluciones de indemnización como la adjudicación de pisos o locales en régimen de propiedad horizontal.

La regulación de la accesión inmobiliaria parte de dos fundamentos la buena fe o la mala fe y el valor mayor del suelo o de la construcción. Por otro lado, la Ley mantiene como garantía el derecho de retención.

La accesión mobiliaria también es objeto de regulación, atendiendo a los criterios de buena fe y mala fe, y, entre los supuestos clásicos de adjunción, conmixtión y especificación, agrupa todos los casos bajo el concepto de unión y establece a quién corresponden la propiedad de las cosas y los derechos de resarcimiento pertinentes.

Finalmente, la presente Ley, a fin de completar la regulación de los títulos adquisitivos exclusivos de la propiedad, dedica el título II a la ocupación. Esta regulación tiene en cuenta la legislación especial sobre la materia y procura establecer unas formulaciones y unas indemnizaciones, especialmente en relación al descubrimiento de objetos de especial valor y de objetos hallados, más adecuadas a la realidad socioeconómica actual.

Artículo 1. Concepto.

La propiedad de un bien comporta la adquisición, por accesión, de lo que se le une, de forma natural o artificial, desde la incorporación, con la obligación de pagar, si procede, la indemnización que corresponda, de acuerdo con las disposiciones de la presente Ley.

Artículo 2. Regulación.

La accesión se rige por las disposiciones de la presente Ley, sin perjuicio de que los supuestos de accesión que tengan una regulación especial se rijan por la legislación que les sea aplicable.

Artículo 3. Adquisición.

Por derecho de accesión inmobiliaria pertenecen a la persona propietaria de la finca las plantaciones, los cultivos y las construcciones incluidos en la misma.

Artículo 4. Presunción.

Se presume, mientras no se pruebe lo contrario, que las plantaciones, los cultivos y las construcciones en una finca se llevan a cabo por la persona propietaria de los mismos, a su cargo.

Artículo 5. Plantaciones y cultivos de larga duración.

1. La persona propietaria de la finca en la que otra persona, de buena fe, ha efectuado plantaciones o cultivos cuya explotación habitual, según la costumbre local se prolonga más allá del año agrícola en el que se han efectuado, puede optar entre hacerlos suyos y abonar los gastos u obligar a quien haya efectuado la plantación o el cultivo a dejar la finca en el estado en que se hallaba antes.

2. La facultad de opción que se otorga a la persona propietaria de la finca ha de ejercerse en el plazo máximo de un año. Si, transcurrido dicho plazo, ésta no ha ejercido la facultad que le confiere el apartado 1, se presume la existencia de un contrato de arrendamiento limitado al tiempo en que la plantación o el cultivo sean productivos, y, como máximo, de cuatro años desde que se efectuaron.

Artículo 6. Plantaciones y cultivos de corta duración.

1. La persona propietaria de la finca en la que otra persona, de buena fe, ha efectuado plantaciones o cultivos cuya explotación habitual, según la costumbre local, sólo se produce dentro del año agrícola en que se han efectuado, puede optar entre hacerlos suyos y abonar los gastos u obligar a quien ha hecho la plantación o el cultivo a dejar la finca en el estado en que se hallaba antes.

2. La facultad de opción que se otorga a la persona propietaria de la finca debe ejercerse antes de que, de acuerdo con la costumbre local, sea tiempo de hacer la cosecha o la siega. Si, una vez transcurrido este plazo, la persona propietaria de la finca no ha ejercido la facultad que le confiere el apartado 1, ha de permitir a quien ha hecho la plantación o el cultivo realizar la cosecha o la siega si esta persona le ha abonado una cantidad equivalente a la renta que correspondería por el tiempo que haya hecho uso de la finca.

Artículo 7. Construcciones.

La persona propietaria de suelo en el que otra persona ha hecho una construcción de buena fe puede optar por hacer suya la construcción mediante el abono del coste que haya originado dicha construcción u obligar a la persona propietaria de la construcción a adquirir el suelo al precio que acuerden ambas partes. En caso de discrepancia, el precio del suelo ha de ser fijado por un perito o perita que hayan designado de mutuo acuerdo.

Artículo 8. Construcción extralimitada con valor superior del suelo.

1. La persona propietaria del suelo en el que otra persona ha hecho una construcción y ha ocupado este suelo total o parcialmente, de buena fe, si el valor del suelo invadido es superior al de la construcción y del suelo ajeno construido, puede optar entre hacer suya la totalidad de la construcción y de la parte del suelo ajeno, mediante el pago del coste de la obra, del resto de gastos efectuados y el valor del suelo ajeno, u obligar a la persona propietaria de la construcción a adquirir la parte o la totalidad del suelo invadido.

2. La facultad de opción que otorga el apartado 1 a la persona propietaria del suelo caduca al cabo de dos años de la finalización de la obra. Si, transcurrido este plazo, la persona propietaria no ha ejercido esta facultad de opción, la persona propietaria de la construcción ha de adquirir el suelo invadido.

Artículo 9. Construcción extralimitada con valor superior de la construcción.

1. Quien haya construido total o parcialmente en suelo ajeno puede hacer suyos la construcción y el suelo que haya invadido, de acuerdo con los requisitos siguientes:

a) La construcción debe haber sido realizada de buena fe. Hay buena fe si, en el momento en que se ha iniciado la construcción, quien la ha construido se cree que es la persona propietaria del suelo invadido y, hecha la medición del proyecto técnico de edificación, ha comprobado que no resulta lo contrario.

b) El valor de la construcción debe superar el valor del suelo invadido.

c) La edificación ha de constituir una unidad arquitectónica que no sea divisible materialmente.

d) La persona propietaria del suelo ha de ser indemnizada. El importe de la indemnización es el del resarcimiento del valor del suelo más los daños y perjuicios.

2. La persona propietaria del suelo puede obligar a la persona propietaria de la construcción a comprarle todo el solar invadido si éste no se puede dividir o si el resto del suelo resulta inedificable o resulta una disminución notable de su valor.

3. La persona propietaria del suelo puede optar por una indemnización en especie, mediante la adjudicación de pisos o locales cuando la finca construida sea susceptible de constituirse en régimen de propiedad horizontal.

Artículo 10. Actuación de mala fe de quien planta, cultiva o construye.

1. La persona que ha hecho una plantación, un cultivo o una construcción en suelo ajeno de mala fe pierde, en beneficio de la persona propietaria del suelo, todo lo que haya plantado, cultivado o construido en él, y debe indemnizarla de los daños y perjuicios causados.

2. En los supuestos de construcciones extralimitadas de mala fe, además de las facultades que otorgan los artículos 8 y 9 a la persona propietaria, ésta puede exigir a la persona que ha construido en su propiedad, a cargo de esta última, la demolición de todo lo que ha construido y el abono de la indemnización de los daños y perjuicios.

3. La facultad que el apartado 2 otorga a la persona propietaria del suelo caduca al cabo de dos años de la finalización de la obra. Si la persona que es la propietaria no ejerce dicha facultad, la persona que ha hecho la construcción ha de adquirir el suelo invadido y ha de abonar la indemnización de los daños y perjuicios que corresponda.

Artículo 11. Actuación de mala fe de la persona propietaria del suelo.

1. La persona que ha hecho plantaciones o cultivos de larga duración en suelo ajeno, si la persona propietaria del suelo ha actuado de mala fe, puede abonar su valor y adquirir el suelo u obligar a la persona titular de la propiedad del suelo a adquirir la plantación, abonando su valor, en ambos casos, con la indemnización de los daños y perjuicios que corresponda.

2. La persona que ha hecho plantaciones o cultivos de corta duración en suelo ajeno de buena fe, si la persona propietaria del suelo ha actuado de mala fe, tiene derecho a mantener allí el cultivo hasta que haya acabado la cosecha.

3. La persona que ha construido total o parcialmente en suelo ajeno de buena fe, si la persona titular de la propiedad del suelo ha actuado de mala fe, tiene derecho a adquirir el suelo construido mediante el abono del valor de éste y ha de ser indemnizada de los daños y perjuicios que le correspondan.

4. Se presume la mala fe de la persona propietaria del suelo en caso de haber actuado a la vista de la misma y que haya tenido conocimiento de ello, y no se haya opuesto.

Artículo 12. Compensación de la mala fe.

Si tanto la persona propietaria del suelo como la persona que ha hecho una plantación, un cultivo o una construcción en el mismo actúan de mala fe, se les aplican las reglas correspondientes a la actuación de buena fe.

Artículo 13. Construcción en una finca propia con materiales ajenos.

La persona que construye en una finca propia y, de buena fe, utiliza materiales ajenos y resulta de ello una obra inseparable e indivisible, hace suyos los materiales mediante la entrega de materiales de la misma especie y calidad y en la misma cantidad o con el pago de su valor. Si la persona actúa de mala fe, además, debe indemnizar de los daños y perjuicios causados.

Artículo 14. Construcción con materiales ajenos.

La persona titular de la propiedad de los materiales utilizados en la edificación tiene acción para reclamar su restitución o el pago a la persona que construye y, subsidiariamente, a la persona titular de la propiedad de la finca, si ésta ha adquirido, por accesión, la edificación que ha construido una tercera persona.

Artículo 15. Plantación y cultivo con plantas y semillas ajenas.

Las disposiciones de los artículos 13 y 14 son aplicables a las plantaciones y a los cultivos realizados con plantas y semillas ajenas.

Artículo 16. Derecho de retención.

La persona que haya plantado, sembrado o construido algo de buena fe en suelo ajeno puede ejercer el derecho de retención de la plantación, el cultivo o la construcción hasta que haya sido resarcida o indemnizada por ello.

Artículo 17. Extinción del derecho de retención.

El derecho de retención se extingue cuando la persona propietaria de la finca reintegra, afianza o consigna judicial o notarialmente el importe de la indemnización o el resarcimiento.

Artículo 18. Concepto.

Por derecho de accesión mobiliaria, pertenece a la persona propietaria de una cosa principal lo accesorio que se le adhiere, natural o artificial mente, y que se integra en una sola cosa de forma indivisible, inseparable, estable y duradera.

Artículo 19. Unión de buena fe.

1. La persona propietaria de la cosa principal que ha actuado de buena fe adquiere la propiedad de la cosa accesoria con el abono del valor de ésta, salvo que haya un pacto al respecto.

2. La cosa principal es la que determina la esencia y la función del todo o la que tiene más valor.

Artículo 20. Presunción de buena fe.

Hay buena fe si la persona que ha llevado a cabo la unión tiene la convicción de que es propietaria de la cosa y no tenía medios racionales para suponer que ésta pertenecía a una tercera persona.

Artículo 21. Actuación de mala fe.

1. Si la persona propietaria de la cosa principal ha actuado de mala fe, la que es propietaria de la cosa accesoria puede adquirir la cosa principal si abona su valor, o bien puede obligar a la persona propietaria de la cosa principal a adquirir la accesoria, abonando su valor, y, en este último caso, con la indemnización de los daños y perjuicios que corresponda.

2. Si la persona propietaria de la cosa accesoria ha actuado de mala fe no tiene derecho a ser resarcida.

3. Si ambas personas propietarias han actuado de mala fe, la propiedad de la cosa queda atribuida como si ambas hubieran actuado de buena fe.

Artículo 22. Unión voluntaria o casual

1. Si se unen dos cosas o más por voluntad de las personas que son sus propietarias, o por voluntad de una sola, de buena fe, o de forma casual, y resulta de ello una cosa indivisible e inseparable, la propiedad corresponde a las personas propietarias en comunidad ordinaria, según la proporción del valor de las cosas unidas.

2. Si las personas propietarias de la cosa resultante a que se refiere el apartado 1 no quieren continuar en comunidad ordinaria, corresponde la propiedad a aquella que tenga más participación, o, si ésta no la quiere, a quien tenga menos, en todos los casos con el abono de las cuotas respectivas. En el caso de que ninguna de las dos personas la quiera, la cosa resultante se ha de vender en subasta pública y ambas personas se han de repartir el precio que se haya obtenido.

3. Si la unión a que se refiere el apartado 1 se hace por voluntad de una sola persona que actúa de mala fe, ésta pierde la propiedad de la cosa resultante y ha de indemnizar de los daños y perjuicios causados.

Artículo 23. Utilización de materiales ajenos.

Quien, de buena fe, utiliza materiales ajenos, total o parcialmente, para hacer una cosa nueva, los hace suyos mediante la entrega de materiales de la misma especie y calidad y en la misma cantidad o mediante el pago del valor de éstos. Si la persona actúa de mala fe, ha de indemnizar, además, de los daños y perjuicios causados.

Artículo 24. Adquisición por ocupación.

1. Por ocupación, sin perjuicio de lo que establecen los artículos 25 y 26 y demás disposiciones que les sean aplicables por razón de la materia, pueden adquirirse:

a) Las cosas muebles corporales que nunca han tenido propietario.

b) Las cosas muebles corporales que, abandonadas por la persona que es su propietaria, son susceptibles de apropiación mediante un acto material.

c) Las cosas muebles corporales perdidas, ocultas o presumiblemente abandonadas, respecto a las cuales la persona que es su propietaria no ha formulado denuncia o reclamación alguna.

d) Los animales que pueden ser objeto de caza y pesca.

2. No se pueden adquirir por ocupación:

a) Los objetos muebles sobre los cuales existe algún elemento o indicio que permita la identificación de la persona que es su propietaria.

b) Los títulos valores, efectos y objetos depositados en entidades bancarias o de crédito.

Artículo 25. Descubrimiento o hallazgo de objetos de valor especial

1. Los objetos de valor especial que hayan permanecido ocultos cuya persona propietaria sea desconocida pertenecen a la persona propietaria de la finca en que se hallan.

2. La persona que haya hallado un objeto oculto de especial valor tiene derecho a recibir en metálico una cantidad equivalente a la mitad del valor del objeto hallado.

3. El descubrimiento o hallazgo de objetos de valor cultural, histórico, arqueológico o artístico, o por razón de prospecciones o excavaciones, se rige por la legislación especial que le sea aplicable.

Artículo 26. Objetos hallados.

1. El hallazgo de animales u objetos muebles corporales que, por las características, las posibilidades de identificación, el estado de conservación, la función o el destino económico respectivo, son habitualmente poseídos por alguien, comporta el deber de restituirlos a la persona que es su propietaria.

2. Si la persona propietaria de los objetos o animales a que se refiere el apartado 1 es desconocida, se ha de comunicar el hallazgo al ayuntamiento del término municipal donde éste se ha producido, el cual ha de depositar el objeto o el animal en el establecimiento que determine, durante un plazo de seis meses, le ha de dar la publicidad suficiente y, además, lo ha de notificar a las autoridades o entidades públicas correspondientes cuando las características del objeto o el animal hallados así lo requieran.

3. Si ha transcurrido el plazo establecido por el apartado 2 y la persona que es propietaria del objeto o el animal hallados no se ha presentado:

a) El objeto o el animal se entrega a quien lo haya hallado, previo pago de los gastos causados por la custodia, la conservación y la entrega.

b) En el caso de que el valor establecido por tasación del objeto o el animal sea superior a 2.000 euros, se vende en subasta pública, a cargo del ayuntamiento, y la persona que lo ha hallado tiene derecho a recibir esta cantidad y, además, una cuarta parte del exceso que se pueda obtener en la subasta, y el resto queda a disposición del ayuntamiento. En el caso de que el precio del remate no supere los 2.000 euros o si no se ha hecho la adjudicación del objeto o el animal, la persona que lo ha hallado tiene derecho a que esta cantidad le sea entregada, y ha de abonar los gastos de la subasta.

c) La persona propietaria no tiene acción contra la que ha hecho el hallazgo de buena fe ni contra la persona que ha sido su adjudicataria para reivindicar el objeto o el animal perdido.

4. Si, dentro del plazo establecido por el apartado 2, la persona propietaria del objeto o el animal hallados se presenta:

a) Se le ha de entregar el objeto o el animal perdidos, con el abono previo de los gastos ocasionados por la custodia, la conservación y la entrega.

b) Ha de pagar el 10 por 100 de su valor a la persona que, actuando de buena fe, ha hecho el hallazgo. En el caso de que el valor sea superior a 2.000 euros, el porcentaje del exceso se reduce al 4 por 100.

5. El mismo derecho establecido por el apartado 4.b corresponde a la persona que, actuando de buena fe, ha hallado el objeto o el animal cuando lo restituye directamente a la persona que es su propietaria, salvo que, si procede, prefiera la recompensa pública que esta persona haya ofrecido.

6. Lo que establece el presente artículo por lo que respecta a los animales hallados debe entenderse sin perjuicio de la legislación especial en materia de protección de los animales.

Disposición final primera. Derogatoria.

Se deroga el artículo 278 de la Compilación del Derecho Civil de Cataluña.

Disposición final segunda. Entrada en vigor.

La presente Ley entrará en vigor a los tres meses de su publicación en el «Diario Oficial de la Generalidad de Cataluña».

Por tanto, ordeno que todos los ciudadanos a los que sea de aplicación esta Ley cooperen en su cumplimiento y que los tribunales y autoridades a los que corresponda la hagan cumplir.

Palacio de la Generalidad, 31 de diciembre de 2001.

JOSEP-DELFI GUÁRDIA I CANELA,

Consejero de Justicia

JORDI PUJOL,

Presidente