- Hi ha més de 1.100 empreses alemanyes instal·lades a Espanya, que facturen 73.000 milions d’euros a l’any, i en les que hi treballen 350.000 espanyols
- “A Alemanya la reforma es va fer amb un entorn financer i internacional tranquil, mentre Espanya l’ha de fer en un clima volàtil”
El 9 d’abril va tenir lloc al Col·legi la conferència “La política europea de la gran coalició”, a càrrec de Reinhard Silberberg, ambaixador d’Alemanya. A la presentació de l’acte, el notari Javier Martínez Lehmann va exposar els seus dubtes sobre “si la política europea actual camina cap a la desunió o cap al ferm propòsit d’avançar i aprofundir en la integració dels estats” i va afirmar que en els actuals moments de crisi –primer financera, després econòmica i posteriorment institucional – “queden lluny les teories de molts economistes l’any 2005 que parlaven d’una economia amb fonaments i bases molt sòlides, de polítiques de creixement i de rigor pressupostari”. Fins i tot comptant amb l’euro en països que no comparteixen política fiscal, ni econòmica ni legislació laboral comú, Martínez Lehmann es va preguntar si és possible una Europa unida i competitiva, per a la que va considerar fonamental “facilitar l’accés al finançament d’empreses i particulars en termes d’equitat amb d’altres països, que els recursos per a l’educació siguin proporcionals entre els països tant quantitativament com qualitativament, i l’adopció a Europa d’una política exterior comú i de creixement, així com pel que fa a la distribució de riquesa”.
Reinhard Silberberg va exposar, en primer lloc, la visió que els alemanys tenen del nostre país, descrivint “un endeutament massa alt; un sistema de pensions insostenible; un sistema polític amb duplicacions i una burocràcia sobredimensionada; un sistema de sanitat públic car i poc eficient; una economia que ha perdut competitivitat; i uns costos laborals que han pujat.” Una situació, segons va comentar, “com la de l’Alemanya de 2003”. En aquest context, el ponent va afirmar que l’agenda de reformes posada en marxa a Alemanya és similar a la d’Espanya, allà consistent a modificar la Constitució per separar competències entre l’Estat i els diferents territoris, així com a reorganitzar les seves relacions financeres, reformar el sistema de pensions i el sistema sanitari, el que va suposar “un alt cost polític, econòmic i social”. La diferència entre els dos països, va explicar, està en el fet que “Alemanya va fer la reforma en el marc d’un entorn financer i internacional tranquil, mentre Espanya ha d’aplicar una agenda reformista en el context d’un clima volàtil.” Així mateix, va assegurar que “després de les reformes els resultats arriben amb un retard de 3 o 4 anys, de manera que actualment Alemanya gaudeix de bona salut –atur inferior al 6% i índexs positius quant al creixement econòmic – mentre Espanya encara té una taxa d’atur molt elevada que és difícil de reduir (aquest és el gran desafiament) i una despesa en R+D de l’1’3%, molt inferior al desitjable 3%.” “A més – va prosseguir – existeix un dèficit en formació professional, i és un problema la corrupció, que existeix a tot arreu, davant la que cal actuar”. L’ambaixador alemany va afirmar que el seu país “confia en la capacitat innovadora d’aquest país, com ho demostren les més de 1.100 empreses alemanyes instal·lades a Espanya, que facturen 73.000 milions d’euros a l’any, un 7% del Producte Interior Brut, i en les que hi treballen 350.000 espanyols.”
Finalment, va exposar la gran coalició existent a Alemanya entre els dos grans partits polítics, “en la que regeix el compromís europeu i fixa com a prioritari combatre la crisi a la Unió Europea, una crisi no tan sols econòmica i financera sinó també política, per a la que hem hagut de desenvolupar nous instruments, com els fons de rescat, així com crear tractats que incorporin aquests instruments davant el paper tan debilitat del Parlament europeu; alhora que avançar en la sobirania europea, fins i tot sent conscients que és molt difícil d’aconseguir ja que es parteix de concepcions econòmiques molt diferents”.
