- Joan Carles Ollé: “Un nou sistema és necessari, urgent i just, però sense perdre seguretat jurídica
Els juristes treballen en un nou enfocament de la discapacitat, en el que suposarà un canvi de paradigma que situarà la voluntat de la persona en l’eix central, ajudada per aquells suports jurídics que siguin necessaris. Amb la finalitat d’analitzar i debatre sobre aquesta nova proposta jurídica, el Col·legi Notarial de Catalunya, juntament amb la Fundació dels Notaris de Catalunya, han coorganitzat les “Jornades sobre el nou model de la discapacitat: propostes i principis. La Convenció dels drets de les persones amb discapacitat”, amb l’objectiu de donar a conèixer les propostes existents en el marc jurídic català i l’espanyol sobre aquest nou enfocament de la discapacitat, així com els mitjans jurídics de suport que garanteixen l’autonomia a totes les persones perquè puguin exercir els seus drets en condicions d’igualtat. Les jornades han estat coordinades per Mª Carmen Gete‐Alonso, catedràtica de Dret civil de la Universitat Autònoma de Barcelona i presidenta de la Secció de Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya.
La inauguració va ser a càrrec de Joan Carles Ollé, degà del Col·legi Notarial de Catalunya, qui va assegurar que “els juristes pràctics, i entre ells els notaris ‐ que tenim una especial sensibilitat amb persones i col·lectius vulnerables i fem una important tasca mitjançant la Fundació dels Notaris de Catalunya i Aequitas ‐ tenim molt a dir en aquesta matèria, en la cerca de trobar la millor solució, encaix i equilibri en aquesta reforma”. Ollé va afirmar que “un nou sistema és necessari, urgent i just, però sense perdre seguretat jurídica”. Rocío Maestre, directora de la Fundació dels Notaris de Catalunya, va afirmar que “la funció del notari en aquest àmbit és important perquè ha de combinar el judici de capacitat amb garantir els drets de les persones discapacitades”. Finalment, Xavier Bernadí, director general de Dret i Entitats Jurídiques, va posar en valor la tasca de la Comissió de Codificació de Catalunya com a òrgan assessor que fa propostes en l’àmbit del Dret civil de Catalunya i va manifestar la dificultat ‐ compartida amb altres països ‐ d’implementar el Conveni de Nova York, malgrat “coincidir amb l’esperit i principis de la Convenció, com l’hem fet en els treballs que s’han fet els últims anys, com la llei de discapacitats sensorials, l’esborrany de les bases normatives per a abordar la recepció d’aquest conveni, i el pacte nacional per a les persones amb discapacitat de juliol de 2019”. En definitiva, va afirmar, “es tracta d’acompanyar aquestes lleis de més sostingues financer i d’un canvi de paradigma.”
Mª Paz García Rubio, catedràtica de Dret civil de la Universidad de Santiago de Compostela i vocal permanent de la Secció primera (Dret civil) de la Comissió general de Codificació, va repassar en la seva intervenció l’Avantprojecte de llei pel qual es reforma la legislació civil i processal per al suport de les persones amb discapacitat en el marc estatal, i va afirmar que “el canvi de paradigma no és una opció, és una qüestió de drets humans”. Va assegurar que fa falta substituir la idea de protecció de la persona amb discapacitat per la idea de respectar la seva voluntat i desig; substituir la idea de “ el millor per a la persona amb discapacitat” per la idea de “fer valer la seva voluntat”. Després d’afirmar que el sistema actual, tal com està, no s’ajusta a la Convenció, va assegurar que “els notaris, en el marc de la la seva labor preventiva, són un suport fonamental per a les persones amb discapacitat” i va assegurar que “el Dret civil també ha de servir com a instrument de tutela dels drets humans de les persones, no sols per a aspectes patrimonials”.
Jordi Ribot, catedràtic de Dret civil de la Universitat de Girona i vocal de la Secció de Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya va exposar les bases de la reforma del Codi Civil de Catalunya en matèria de suport a l’exercici de la capacitat jurídica, encara en fase preliminar. Així, va afirmar que s’està elaborant un esborrany de bases de la reforma del Codi Civil de Catalunya en aquesta matèria d’acord amb els principis de la Convenció de Nova York, que contempla “la desaparició de la incapacitació i la qüestió de la capacitat natural, sempre partint de la projecció de la voluntat i les preferències de la persona en qualsevol mecanisme de suport, entenent el suport com un dret i, en cap cas, com una obligació ni un gravamen”. Sempre partint de si hi ha suficiència dels suports informals de la família i en la comunitat i de la subsidiarietat dels procediments judicials. En aquest nou model, va destacar la importància del poder preventiu i dels acords de suport ‐ ja sigui bàsic, amb codecisió vinculant o un acord de suport representatiu ‐, ja siguin suports judicials ‐ com l’assistència ‐ o nomenaments judicials sense durada predeterminada ‐, o la figura del defensor judicial, designacions pensades per a resoldre una qüestió concreta on faci falta el suport per a la presa de decisions, quan no s’ha pogut obtenir d’una altra manera. Encara així, el ponent va posar de manifest la dificultat per a vèncer el manteniment d’unes certes premisses del model actual.
Martín Garrido Melero, notari de Tarragona i vocal de la Secció de Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya, va centrar la seva exposició en el judici de capacitat notarial en els testaments i altres negocis jurídics. Va exposar que, de fet,”el judici de capacitat és una multiplicitat de judicis”, entre ells el de la capacitat natural, del negoci jurídic, de l’existència d’una voluntat lliure, de l’autenticitat del document, de la suficiència de les facultats representatives, de la pròpia capacitat del representant i del representat, de la inexistència d’una prohibició legal que impedeixi l’acte o negoci projectat, i de la valorització dels complements de capacitat. També va exposar la regulació actual quant al judici de capacitat i la seva importància, el procediment o la invalidació. Va afirmar que el notari no té un criteri únic per a apreciar la capacitat, sinó que ho fa en funció de la complexitat del negoci jurídic, i va fer un repàs a alguns dels problemes amb què es troben en els despatxos, per exemple, amb persones d’edat avançada, persones amb una conducta estranya, però no incapaces, o persones amb discapacitat sensorial, per exemple; casos en què, en cas de ser necessari, fa falta recórrer al reforç del judici de capacitat com pot ser la presència de testimonis o l’opinió d’experts (facultatius), entre altres.
Mª Ángeles Parra Lucán, magistrada de la Sala Primera del Tribunal Suprem va exposar la discapacitat en la doctrina judicial i les propostes de provisió, coincidint amb la resta de ponents que “el nostre context normatiu, el nostre Codi Civil, es basa en un sistema diferent del qual dissenya la Convenció”. Va assegurar que la Sala Primera treballa en dues grans línies: interpretar i aplicar el sistema vigent d’acord amb els principis de la Convenció i garantir els drets mitjançant les cauteles que ofereix l’ordenament jurídic. D’aquesta manera, va afirmar que “la limitació de la capacitat ha de fer-se amb el principi de proporcionalitat i, en funció d’aquest judici de capacitat s’estableix el contingut de la guarda que s’adopta, en un sistema molt judicialitzat”. Va assegurar que es detecta una certa preferència per la curatela, i que existeix una total heterogeneïtat en les decisions judicials, així com que “és necessari que la sentència determini en quin àmbit és necessària aquella assistència per part del curador”. Segons Parra, ”aquest judici de discapacitat desprestigia la persona”. “La Sala Primera ha insistit en la interpretació de les institucions vigents d’acord amb la Convenció i els drets de les persones amb discapacitat a la llum de la Convenció”, i va assegurar que “en el cas dels testaments, per a rebatre el judici de capacitat del notari han de ser casos molt evidents, i la Sala Primera encara no s’ha pronunciat de manera expressa sobre la possibilitat que es pugui privar de la capacitat de fer testament o del dret a contreure matrimoni, amb un control judicial, fet que obre l’interrogant de què ha de fer-se en el cas de matrimoni o divorci davant notari, cas en el qual la ponent va afirmar que “en casos de discapacitat no cap la legitimació del tutor i, en conseqüència, no cap les noces o divorci notarial”. Va manifestar la importància de respectar la voluntat de la persona, la ideoneidad de la guarda de fet com a institució majoritària en la realitat social, sobretot amb gent gran, que no presenta litigiositat, i va recordar que, encara així, “no s’han de descurar els controls perquè no hi hagi abusos de tercers”.
Josep M. Valls Xufré, notari de Barcelona i vocal de la Secció de Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya, va iniciar la seva intervenció afirmant que “tots els problemes que plantejava la magistrada s’haguessin evitat amb els poders preventius”, un poder cada vegada més utilitzat però amb una “legislació incompleta, dependent i contradictòria”. Valls va destacar que “el Conveni de Nova York passa d’un sistema judicial a un sistema de suport i extrajudicial”, de gran ajuda davant la saturació dels tribunals per a resoldre temes d’incapacitació. Va assegurar que “el poder preventiu és el centre de la futura regulació de la discapacitat, ajudat per suports” i va posar de manifest que “l’article que exigeix l’autorització judicial és pertorbador”, en referència a l’article 222 CCCat que recull que el poder preventiu, a diferència de l’ordinari, requereix d’autorització judicial. Va analitzar a fons tant els poders preventius com els mandats de suport, els acords de protecció personal i les autolimitacions de disposició, així com tot allò referent a l’autorització judicial i a la figura dels apoderats i supervisor. Finalment, va destacar el subjecte, com a punt fonamental de la reforma en què s’està treballant, afirmant que en cas de tenir plena capacitat podrà recórrer a qualsevol suport, en cas de discapacitat actual farà falta un mandat de suport atorgat amb requisits previs posteriors, i tan sols en cas d’incapacitat serà necessari un suport judicial.
Finalment Judith Solé, catedràtica de Dret civil de la Universitat Autònoma de Barcelona i vocal permanent de la Secció primera (Dret Civil) de la Comissió General de Codificació i de la Secció de Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya, va parlar de la doctrina entorn l’internament en centres tancats, exposant la legislació que regeix a nivell d’atenció a la salut mental i addiccions, dades sobre l’hospitalització involuntària a Catalunya ‐ en què l’any 2016 va ser de més del 30% del total ‐ i els convenis i tractats sobre drets humans. Quant a les malalties que impliquen falta de voluntat ‐ com l’alzheimer, anorèxia greu, brot psicòtic… – va afirmar que, al seu parer, no pot haver-hi un consentiment per substitució, atès que es tracta d’un dret personalíssim, i va posar de manifest la necessitat d’una reforma, “defugint l’obsoleta classificació de les persones en funció de la capacitat d’obrar i eliminant l’exercici dels drets fonamentals en substitució.” També va assegurar que fa falta regular la mesura de l’internament involuntari, sempre requerint d’autorització judicial i sent susceptible de recurs, sent recomanable fixar l’assistència lletrada obligatòria i recorrent a aquesta mesura “únicament si no hi ha cap mesura o salvaguarda alternativa”. Finalment, va exposar les principals propostes de la Comissió de Codificació ‐ amb especial atenció a l’article 212.4 ‐ i el cas de l’ingrés involuntari en residències geriàtriques, cada vegada més habitual donada la piràmide de població, cada vegada més envellida. En aquest sentit va afirmar que “en cas de no voler l’ingrés, es requereixen mesures de suport i acompanyament, que en moltes ocasions no existeixen.”
