- L’any 2013 el 23% dels documents signats a les notaries a Catalunya van ser de dret successori
El 12 de març el Col·legi va organitzar la Jornada “Una aproximació pràctica als pactes successoris del Dret Civil català”, coorganitzada amb l’Associació d’Especialistes en Dret de Successions. En el transcurs de la mateixa es va fer un ampli repàs a la tipologia, plasmació escriptural (documental) i relació amb els protocols familiars.
En la inauguració, Ramon Pratdesaba, president de l’Associació d’Especialistes en Dret de Successions, va destacar “la transversalitat de l’àmbit successori” i la “necessitat de vèncer determinades reticències a aplicar-los”. També va remarcar que els pactes suposen una de les principals novetats del Llibre IV, en el que es fa un tracte renovat de la institució, i va afirmar que “existeix una tendència a recuperar els pactes, que havien caigut en desús, i reintroduir-los”. També va destacar “el seu gran paper en la prevenció del conflicte successori i familiar, per ser elevat el pacte d’autoregulació i no poder-se modificar posteriorment de manera unilateral.” Va voler destacar la utilitat dels pactes per als ciutadans i va recordar que l’any 2015 entrarà en vigor la disposició 650 del Consell de la Unió Europea que propiciarà que els països que fins ara no acceptaven el pacte successori a partir del llavors ho reconeguin.
Per la seva banda, el notari Jesús Gómez Taboada va analitzar els articles referents a pactes successoris del Llibre IV, que va entrar en vigor l’1 de gener de 2009, i va afirmar que “en cinc anys ja hem vist la utilitat d’aquests pactes successoris; el legislador ha complert i ara nosaltres tenim la responsabilitat de donar a conèixer aquestes institucions per resoldre problemes.” Malgrat no disposar d’estadístiques, va assegurar “es percep un augment dels pactes” i va aportar la dada que en l’any 2013 a Catalunya el 23% dels documents que s’autoritzen en les notaries van ser de dret successori – concretament un 2% declaracions d’hereus, un 12’5% testaments i un 8’5% acceptacions d’herència-. Posteriorment va repassar, d’una banda, l’essència del pacte successori, afirmant que “el principal focus d’atracció és la irrevocabilitat”, sent per això exigible l’edat de 18 anys – a diferència dels 14 anys per testar- i l’elevació a escriptura pública”; i va exposar diversos supòsits de casos pràctics resolts amb pacte successori.
Per la seva banda, el notari Lluís Jou va exposar la utilitat de disposar d’un estudi quantitatiu i qualitatiu sobre els pactes successoris, que s’està portant a terme amb la col·laboració de diverses notaries i de la Universitat de Barcelona, i que permetrà obtenir dades estadístiques per conèixer de manera adequada els usos i l’evolució en la introducció de l’aplicació dels pactes després de les modificacions introduïdes en el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya. Va exposar les tipologies de pactes successoris, l’esquema habitual dels pactes anteriors, la visió pràctica i les dades extretes en la seva pròpia notaria en el període 2009-2012. Quant a la tipologia, va recordar l’existència dels pactes d’atribució – “que donen llibertat per pràcticament tot, poden ser a favor dels atorgadors o de tercers, i els beneficiaris dels quals no tenen límit” – , i dels pactes de renúncia – “limitats per allò previst a l’article 451/26 en relació amb la llegítima futura”-. Jou va exposar també l’existència de pactes d’herència – descrivint els heretaments simples i els cumulatius, i exposant l’heretament pur i el mutual – i de pactes d’atribució particular – incloent aquests els vinculants i els no vinculants -.
Quant als heretaments anteriors a les novetats del Llibre IV, Jou va afirmar que “eren pactes successoris establerts dins de pactes matrimonials i, per regla general, es poden classificar en quatre tipus: 1) heretaments a favor dels contraents; 2) casos en què es casaven entre ells i fixaven usufructuaris viduals; 3) casos en què es casaven entre ells i fixaven pacte a favor dels fills que tindrien, sovint fets amb caràcter preventiu o prelatiu; i 4) aquells els qui es casaven i renunciaven a la llegítima futura en el supòsit de la successió intestada del causant impúber, per evitar el traspàs de patrimoni entre famílies.” El ponent va afirmar que “el Llibre IV ha pretès posar tot això al dia, fer evident que no calen capítols matrimonials per fer pactes, obrir el marge de parents que poden pactar-los, i subratllar que són possibles pactes d’atribució particular, el que era bastant discutible amb la legislació anterior”. Quant a les dades extretes de la seva pròpia experiència en la notaria en el període 2009-2012, va afirmar que en l’àmbit successori es van signar 1.618 testaments, 129 actes declaració d’hereus, 12 pactes successoris, 1 donació per causa de mort i 4 renúncies a llegítima futura, atorgades sempre en ocasió de donacions, “dades que suposen un 1% de pactes enfront d’un 99% de testaments”. Sistematitzant els pactes signats, la majoria van pretendre prevenir conflictes futurs, “gairebé sempre pensant en el possible canvi d’opinió d’un dels dos progenitors davant una possible pèrdua de capacitat però, sobretot, de voluntat”; en altres casos el motiu va ser assegurar la transmissió del patrimoni familiar; mantenir la unitat matrimonial del patrimoni; i finalment algun va ser de renúncia a la llegítima, en un moment en què la donació als fills era més favorable que l’herència.
Per finalitzar la seva intervenció, Lluís Jou va citar, com avantatges del pacte successori, “oferir la garantia d’una voluntat meditada, sobretot en cas de persones que han arribat als 70 anys, amb el cap clar i sabedors ja de la situació dels seus fills”. També va afirmar que “ofereix la possibilitat de partir dos patrimonis fent una unitat” i va recordar la utilitat de “la irrevocabilitat dels pactes quan arribes a la viduïtat”, així com va assegurar que “si el pacte s’estableix només entre marit i muller té molt pocs riscos”. Per tot això, va afirmar que “entre tots hem de trobar-los encara moltes més avantatges i devem perdre’ls la por. I per a això és bàsic pensar que són irrevocables entre els qui els pacten però que no necessàriament han d’incloure als fills. Mentre els pares tinguin la clau no hauria de ser tan complicat introduir-los”.
Finalment, les advocades Pilar Pérez Valenzuela i Arancha Tobaruela Carrera, del bufet Garrigues, van exposar la perspectiva pràctico-jurídica dels pactes successoris i els protocols familiars. D’aquesta manera, van afirmar que “al voltant d’un 70% dels protocols familiars que fem acaben en pacte successori” i van exposar pas a pas la preparació del protocol familiar, amb les fases d’elaboració i claus d’èxit i els pactes més habituals, recalant en els pactes d’atribució particular i el decàleg de preguntes que el client ha de saber contestar. En la seva exposició, van assegurar que “l’èxit radica en enfocar-lo com un procés que afronta la família, amb una primera fase estratègica i de reflexió, i posteriorment treballar el seu desenvolupament jurídic, mitjançant normes i pactes, així com crear aquells òrgans que tenen per objecte el seguiment del protocol i l’adaptació de canvis en la família o l’empresa.” Van considerar rellevant la dada que “el 70% de les famílies que busquen un protocol ho veuen com la solució a un conflicte, basant-se majoritàriament els problemes en problemes de comunicació en la família; un 20% apareix en situació de conflicte familiar; i un 10% vénen a planificar”. Així, van assegurar que “no és convenient iniciar un procés de protocol familiar quan hi ha un conflicte familiar molt alt que no es vol resoldre; quan existeix un dol recent; quan la següent generació és molt jove; o bé quan existeix una molt baixa motivació o compromís”. Quant a la naturalesa jurídica del protocol familiar, van exposar que l’objectiu de l’esmentat acord marc és, majoritàriament, “assegurar un model de continuïtat dins de la consanguinitat i definir un codi de conducta dels accionistes, devent ser revisat periòdicament per adaptar-lo als canvis que pugui haver en la família, al mercat, l’economia o l’empresa.” Quant al contingut del protocol van exposar els pactes de família, els pactes entre socis i els pactes d’implementació, destacant la successió mortis causa, que queda resolta amb un pacte successori d’atribució particular, així com el fet que el pacte successori també pot incorporar a tot el protocol familiar. El protocol familiar, segons van afirmar, “permet regular moltes qüestions, i concretament el pacte successori d’atribució particular busca donar compliment a la voluntat de les parts així com oferir la garantia a l’atorgant que la seva voluntat es complirà, i a la inversa”.
Introduint-se en el contingut més habitual d’un pacte successori en relació amb un protocol familiar, les ponents van afirmar que “les clàusules que sempre recomanem en un pacte successori d’atribució particular són la determinació dels signants, les manifestacions i antecedents, l’objecte i la seva finalitat”. Quant a les atribucions particulars, van afirmar considerar “clàusules interessants: la de qui són els beneficiaris i quina distribució farem; les substitucions vulgars; condicions, càrregues i maneres successòries; supòsits d’usdefruit de cònjuges; substitucions preventives de residu i substitucions fideocomisàries; la d’administració especial; la de manera successòria; així com la de reserves de modificació de percentatges o de transmissió intervius”. També van exposar el tema de la conservació del pacte successori, la seva modificació o revocació del pacte, i la publicitat. A manera de reflexió final, van assegurar que “la nova regulació semblava que havia de ser la solució a tots els problemes” però cal tenir en compte que els pactes successoris “en la pràctica són un arma de doble tall: vinculen però també limiten. És per això – van concloure – que qui vol un pacte successori ha de saber molt bé en què consisteix i quin abast té.”
En la intervenció final, Ramon Pratdesaba va focalitzar la seva exposició en els pactes successoris d’atribució particular, dels quals va afirmar que “permeten pensar en la pròpia mort, reflexionar i localitzar el conflicte, tractar-lo separadament, arribar a un acord i firmar-lo”, recordant que “l’afavorit pel pacte successori d’atribució particular, independentment de l’hereu, pot prendre possessió pel seu compte d’aquesta atribució, sent interessant també la seva imputació a la llegítima”. Va recordar també la possibilitat de modificar-lo, en cas d’acord, i la importància de “complementar-lo amb el testament o un pacte successori general”. Quant al seu tractament legal, va recordar que el pacte successori de tracte general també és aplicable al pacte successori d’atribució particular, i va afirmar no tenir precedents jurisprudencials, ja que “molts pactes encara estan sobre paper i sense aplicar”.
Finalment, Pratdesaba va afirmar que “des de l’1 de gener de 2009, amb el Llibre IV del Codi Civil català, l’empresari català disposa d’un nou instrument jurídic per ordenar la transmissió del patrimoni familiar”, un tema que els preocupa habitualment, i que “a Catalunya s’havia resolt tradicionalment amb la successió contractual a través dels heretaments estipulats en capítols matrimonials, pensats per a economies agràries i que clarament havien quedat desfasats”. Sobre les diferències entre el pacte successori i el testament, va afirmar que mentre aquest últim és un acte unilateral i personal en el qual només hi participa la voluntat de l’atorgant, els pactes successoris són contractes que requereixen del consens dels signants, és a dir, de la concurrència de voluntats”, així com la necessitat, en cas dels pactes, de ser elevats a escriptura pública. Va recordar que “tant en el testament com en els pactes el beneficiari no adquireix els seus drets fins que es produeix la mort del causant” i la importància de tenir present que “la nul·litat, separació matrimonial, divorci o cessament de la convivència en una parella de fet no altera els efectes del pacte successori, llevat que s’hagi especificat el contrari”. Va concloure que “és evident que són múltiples els escenaris en què es planteja la conveniència de signar un pacte successori i, per tant, es tracta d’un instrument que cal tenir en compte i que pot ser molt útil per a l’empresari que vulgui abordar amb èxit la successió del patrimoni familiar”.
