L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) és la secció del Col·legi Notarial de Catalunya encarregada de la gestió i preservació dels registres, protocols i altra documentació relacionada, de més de cent anys, del districte notarial de la capital catalana, d’acord amb la normativa sectorial vigent (Decret de 2 de març de 1945).

Integrat en el Sistema d’Arxius de Catalunya, és el primer arxiu d’Espanya d’entre els notarials, tant per l’antiguitat com per la continuïtat i transcendència dels seus fons, alhora que també és un dels principals centres de recerca i estudi del país.

Com la resta dels arxius de protocols, la seva formació és molt posterior al naixement de la institució notarial, en el segle XIII. Malgrat els dos intents fallits de formar un arxiu de protocols en 1598 i 1816, no és fins la Llei orgànica del Notariat de 1862, reguladora de la globalitat de la institució, i especialment el Decret de 1869, que es crea la primera normativa explícita que concernia aquest fons. Des d’aquest moment, els protocols antics van ser recollits de diferents institucions, però sobretot de les cases dels notaris, els qui els tenien en quantitats molt importants.

L’Arxiu va tenir diverses ubicacions provisionals fins que, a l’inici dels anys vuitanta del segle XIX, va ser instal·lat en la planta baixa del Col·legi, dipòsit que es va ampliar l’any 1928 amb la casa adjunta del carrer Notariat.

No obstant això, va ser després de la Guerra Civil de 1936-1939 quan es va donar l’impuls definitiu a l’Arxiu, sota la iniciativa de les diferents juntes directives i, sobretot, del notari Raimon Noguera. Raimon Noguera va ser qui va salvar físicament l’Arxiu, va dirigir la confecció de l’inventari, el va obrir a la recerca i va potenciar els estudis sobre els seus fons.

Durant la dècada dels anys noranta del segle XX, l’Arxiu es va dotar d’unes instal·lacions modernes, amb les mesures pertinents de conservació i seguretat.